Tot semblava començar el novembre de 1977: un govern presidit per un ex falangista, Adolfo Suárez; dos economistes de referència: un oficial, Fuentes Quintana, i un altre encaparrat a fer-nos comprendre l’estructura econòmica d’Espanya, Tamames; un ministre amb voluntat i ganes: Francisco Fernández Ordóñez i l’atrezzo dels pactes de la Moncloa; una inflació arribant al 20%, sous de misèria i moltes ganes de posar un punt i apart a l’Espanya caciquista i corrupta. I al cel, un núvol gris, com si fos una maledicció que sembla acomplir-se des de fa més de cent anys, del comte de Romanones, polític i empresari, amb el seu lema: “Facin vostès la llei, que jo faré reglaments”.

La llei 50/1977, de 14 de novembre, sobre mesures urgents de reforma fiscal s’avançava conceptualment al que seria l’art. 31 de l’aleshores futura Constitució, que en el seu primer apartat diu: “Tothom contribuirà al sosteniment de les despeses públiques d’acord amb la seva capacitat econòmica mitjançant un sistema tributari just inspirat en els principis d’igualtat i progressivitat que, en cap cas, tindrà abast confiscatori”.

Va ser un primer pas (i semblava prometre que en vindrien d’altres, que no van arribar) cap a un nou sistema tributari, amb tres protagonistes: l’Impost progressiu sobre la Renda de les Persones Físiques (IRPF), l’Impost sobre el Patrimoni (IP) i l’Impost sobre Societats (IS). Tot acompanyat de la supressió del secret bancari. En aquell moment la pressió fiscal a Espanya s’acostava al 18%, lluny de la mitjana europea del 32%, i encara estem per sota.

Espanya ocupa el quart lloc en el rànquing dels països més desiguals de tota la UE

Pel que fa a l’IRPF, han existit diverses modificacions, essent una de les més importants l’entrada en escena del model dual, l'any 2007, amb diferents tipus tributaris, segons la naturalesa del seu origen. És a dir, afavorint la tributació de les rendes del capital.

Els tipus marginals d’aquest impost han tingut successives variacions, entre el 68% el 1982 i el 45% actual. Podem recordar que en situacions extraordinàries (i la d’ara n’és una), alguns presidents dels EUA, com F. Roosevelt i D. Eisenhower, entre 1933 i 1953, van implantar tipus tributaris de fins al 94% per ingressos superiors als 200.000 dòlars (que vindrien a ser uns 3 milions d’euros actuals).

La recaptació de l’Impost sobre el Patrimoni a Espanya, en cas d'aplicar-se homogèniament, suposaria un ingrés a la Hisenda Pública d’uns 2.000 milions d’euros anuals. Això no obstant, cal tenir en compte que és un impost cedit a les Comunitats Autònomes i algunes han implementat bonificacions totals o parcials, com és el cas, per exemple, de la Comunidad de Madrid, que representa aproximadament la meitat, 1.000 milions d’euros, que resten fora de la recaptació.

En l’actual estructura de riquesa (o pobresa) d’Espanya, des de la recent crisi financera de 2008, el nombre de persones amb un patrimoni superior als 30 milions d’euros s’ha triplicat i, segons Oxfam Intermón, Espanya ocupa el quart lloc en el rànquing dels països més desiguals de tota la UE i és el segon estat europeu pel que fa a l’augment de la distància entre rics i pobres. La darrera crisi ha enriquit els rics i empobrit els pobres, polaritzant encara més la bretxa economicosocial.

Pel que fa a l’IS, segons l’Agència Tributària, l'any 2016 el tipus efectiu de gravamen dels grans grups empresarials va ser d’entre el 13,7% (entitats asseguradores) i el 2,8% (entitats de crèdit), molt per sota del 25% general. D’altra banda, el 2018 les empreses de l’IBEX 35 mantenien 805 empreses en paradisos fiscals “reals”, la majoria d’elles pertanyents a entitats financeres, de les quals 150 a la UE (Holanda, Luxemburg i Irlanda), provocant amb això un menor ingrés en les arques espanyoles per import de 3.250 Milions d’euros, segons Oxfam Intermón.

D’altra banda, i no menys important, cal citar també aquells impostos no percebuts d’entitats no residents a Espanya (Grup GAFA: Google, Apple, Facebook, Amazon, i d’altres), per operacions a Espanya que aparenten dirigir des de paradisos fiscals efectius, alguns fins i tot comunitaris, eludint així el pagament d’impostos a Espanya. Segons una estimació del diari Cinco Días, l'any 2018, deu de les tecnològiques més grans van pagar d’impostos a Espanya una xifra inferior als 30 milions d’euros, gràcies a les societats intermediàries residents a la UE, contribuint a un clar dumping fiscal.

Actualment, la pressió fiscal a Espanya és del 35%, aproximadament, cinc punts per sota de la mitjana de la UE, ocupant el lloc 11 de 28. En aquest sentit, tant l’IRPF com l’IS es troben per sota de les mitjanes de la UE, el que indica una baixa tributació relativa respecte de països homologables, confirmant així que els diferents governs recents han preferit prendre el camí fàcil del deute extern abans que incrementar de manera endreçada i justa la pressió fiscal. Per exemple, des de 2007 fins al 2019, el deute públic espanyol ha passat de 383.000 milions d’euros a 1.188.000 milions d’euros, teòrics per 2019. És a dir, un augment del 310%, molt llunyà a l’increment del PIB en aquell període (5%) o del de la renta per càpita (11%), augmentant, conseqüentment, el deute per càpita, un 300%.

En definitiva, es pot concloure que, pel que fa als ingressos de l’Estat, alguna cosa (o moltes) no s’han fet bé. Podem afirmar que hi ha marge de pujada en els impostos i, òbviament, amb l’obligada i justa redistribució. No es tracta que els impostos siguin alts o baixos, sinó si són suficients per al compliment d’uns mínims estàndard de serveis generals i socials imprescindibles, que no sembla ser el cas. Ara ens arriba, lamentablement, la crisi de la COVID-19, que tant ens pesa i ens pesarà, i el seu mal inherent i fem veure que ens n’adonem que no estàvem preparats, ja que les dotacions pressupostàries a sanitat i a d’altres molts conceptes socials han estat en permanent reducció en els pressupostos de l’estat dels últims anys.

Pel que fa als ingressos de l’Estat, alguna cosa (o moltes) no s’han fet bé

No sempre la justícia és legal ni tampoc la legalitat és justa, però és innegable que la més que desigual distribució de la riquesa, en augment, posa en dubte el precepte constitucional, que manca, almenys en part, de la proporcionalitat i progressivitat impositiva i, en conseqüència, resulta injusta. A Espanya, segons Oxfam Intermón, el 10% de les persones té el 55% de la riquesa, i des de l’any 2008 la participació en la riquesa neta del 50% de persones més pobres ha disminuït en més de 4 punts percentuals, mentre que l’1% de les persones més riques s’ha incrementat en quasi 7 punts. Si parlem del món, s’estima que un 82% de la riquesa mundial pertany a l’1% de la població més rica.

Per tot això, la modificació a fons de l’estructura tributària no resulta ser una opció, sinó una necessitat inajornable, i la nova Comissió de Reconstrucció Nacional hauria de considerar de manera urgent aquests punts. En aquest sentit, la conscienciació de la ciutadania resultaria fonamental per a impulsar la feina, ja que com a mínim hi ha una cosa segura, i ja em perdonaran la frivolitat, però, a diferència de la COVID-19, la riquesa no es transmet per l’aire.

Sigui com sigui, no podem deixar passar aquesta oportunitat i, de cara a aquesta gran i urgent tasca, el primer pas correspon, ineludiblement, a la ponderació, d’una banda, d’aquells impostos que tinguin la facultat de ser proporcionals i progressius i, d’altra banda, de la imposició eludida per mecanismes offshore. Així doncs, de la mateixa manera que s’han pres decisions obligades i valentes de dures restriccions de caràcter sanitari pel que fa a la COVID-19, no pot ser menor les valentes, justes, dures i restrictives mesures tributàries per aconseguir un obligat equilibri econòmic i social.

La modificació a fons de l’estructura tributària no resulta ser una opció, sinó una necessitat inajornable

Així, com a temes d’intervenció urgent, s’haurien d’acordar: i) IRPF: augment de tipus per a rendes altes i supressió del sistema dual per a les rendes de capital; ii) IP (o sobre la riquesa): augment dels tipus, aplicació igualitària en la totalitat del territori i revisió de les bonificacions; iii) IS: reducció de les deduccions de la base imposable o la quota, impost mínim sobre el benefici brut (EBT) i iv) Altres: implantació de la taxa Google, creació de la taxa sobre transaccions financeres i possibilitat d’establir un impost solidari temporal i específic en relació amb la pandèmia COVID-19.

Finalment, als efectes del frau offshore, caldria replantejar-se, a nivell comunitari, el dumping fiscal intern, potser mitjançant la creació d’una autoritat fiscal supervisora europea, unificant determinats criteris fiscals i, a la vegada, restringir, de manera condicionada, la contractació pública o privada, amb societats residents, directa o indirectament, a paradisos fiscals.

I, per descomptat, tot això millorant la intervenció administrativa en defensa del compliment de les obligacions fiscals, evitant les pràctiques d’elusió i evasió fiscal.

 ----------

Paco F. Ontiveros és economista i membre de la Plataforma per una fiscalitat justa, ambiental i solidària.