No és agradable escriure aquestes línies, i no pel mea culpa que contenen. Ens equivoquem prou per saber que som fal·libles. La raó d’aquestes paraules és que hem de parlar de l'article d'un col·laborador de CTXT, i posar-lo encara més en el centre de la controvèrsia. Com a premissa, els demanaríem que canviem  el focus. A les darreres hores hi ha hagut milers de missatges, a les xarxes socials, insultant l’autor de l’article, ¿Cómo se dice xenofobia en catalán?, un periodista llatinoamericà i activista gai, titllant-lo de “puto”, “lacra”, “sudaca”, “indígena”, i dient-li que se’n vagi a “el seu país”. No van ser comentaris aïllats, sinó un torrent d’atacs, dels quals van participar, també, nombrosos comptes falsos, o bots, però també persones reals. Per a tots els que fem CTXT, això és inadmissible, més enllà de les crítiques legítimes que es puguin fer a l’article. D’altra banda, la responsabilitat de tot allò  que es publica a la revista és només nostra: del director i de les dues directores adjuntes. I, en aquest cas, va ser un error de la direcció de la revista publicar l'article. 

La pandemia ha golpeado duro a CTXT. Si puedes, haz una donación aquí o suscríbete aquí

CTXT té una redacció petita. Com molts saben,  l'equip fix és escàs i una sèrie de col·laboradors, més o menys habituals, hi van participant. Alguns escriuen quan ho reclama l'actualitat del territori on són. Altres tenen una certa periodicitat. És el cas de Bruno Bimbi, periodista argentí establert a Barcelona, que sol publicar una tribuna d'opinió quinzenal. Normalment, la seva mirada és sobre Amèrica Llatina, Brasil, Argentina, Xile. Però el dimarts 24 de novembre va enviar un article amb el títol ¿Cómo se dice xenofobia en catalán?, una columna d’opinió que relatava una vivència personal i feia consideracions subjectives. L’autor explicava que un curs a la Universitat de Barcelona, que es va anunciar en castellà, va acabar impartint-se en català. I narrava les dificultats que va tenir en queixar-se d’aquesta situació, que, en la seva opinió, va incloure un tractament xenòfob. A partir d’aquest relat i de les seves consideracions, el subtítol concloïa que existeix un “modelo de abolición del español que impera en las universidades catalanes”. 

Els periodistes vivim amb la temptació de portar als titulars el que ens passa. De vegades, de fet, hem acceptat testimonis personals a la revista. La majoria de cops, hem d'assumir això, amb textos de poc valor informatiu. Però aquí la qüestió nuclear va ser l'ús del català a la universitat, i no vam saber veure que n´és d'important aquest tema i com de sensible és per a molts dels nostres lectors i subscriptors (Catalunya és, després de Madrid, la Comunitat on més es llegeix CTXT i on tenim més socis i sòcies). 

Els col·laboradors de la revista treballen amb total llibertat. Excepte en rares ocasions, no adverteixen de l'assumpte de què escriuran. No tenim hàbits de censura, mai n’hem tingut, Això no és excusa, però en aquest cas queda clar que va ser un gran error no rebutjar l'article. És cert que Bimbi escriu el text des d'una perspectiva diferent de l'habitual, la d'un estudiant estranger que espera rebre una classe en castellà i se sent enganyat, marginat i maltractat. Però el valor informatiu de la peça és qüestionable, ja que es tracta d'una opinió i un cas concret, el seu, que narra un fet puntual del qual sempre és arriscat extrapolar-ne una realitat. Si realment estiguéssim parlant d'una denúncia d’una mala pràctica universitària, la bona praxis periodística ens hauria obligat a demanar a l'autor la concreció que li mancava al relat. Quan va passar, com va passar, en quina Facultat, en quin curs...? 

No explicarem aquí les discussions internes sobre l'article. Només afegiríem soroll al soroll generat. La veritat és que la tribuna es va publicar el dissabte 28 de novembre, amb un títol i un subtítol totalment desafortunats (els editors els havien de canviar tots dos, però no ho vam fer, tot i que vam modificar el subtítol un cop ja publicat) i, per a acabar-ho d'adobar, il·lustrada amb una foto de la UAB, que no tenia res a veure amb l’article. Un seguit llastimós de fallades i errors. Gairebé immediatament, la peça va plantejar algunes queixes en el nostre correu electrònic, a més del violent atac contra l’autor a les xarxes socials, que ha inclòs, ironies de la vida, un ús abundant d'insults xenòfobs. Però també hi va haver desenes de comentaris de persones assenyades, que, mitjançant tuits, e-mails i missatges respectuosos dirigits a la redacció,  qüestionaven la publicació de l'article. Gràcies a totes aquestes persones per tractar de plantejar un debat que havia nascut defectuós. 

Fins ara hem parlat més sobre la forma que no pas sobre la substància de l'article. Per parlar del fons de l'article els convidem a llegir la rèplica que vam publicar unes hores més tard, signada per José Luis Martí, professor titular de Filosofia del Dret de la Universitat Pompeu Fabra. Martí aporta la seva dilatada experiència i moltes dades. En el seu article La riquesa lingüística de la Universitat Catalana conclou que “no hi ha cap problema general amb el castellà a Catalunya. Tampoc hi ha un problema particular amb el castellà a les universitats".  

La rèplica de Martí no amaga la realitat: ens vam equivocar, i demanem disculpes als nostres lectors i subscriptors per la publicació del primer article. CTXT va néixer per obrir tants debats com fos possible, amb l'única línia vermella dels drets humans. I, per descomptat, la nostra línia editorial defensa, com s'ha fet evident en les nostres editorials des de fa sis anys, la riquesa lingüística i la plurinacionalitat de l'Estat espanyol. Sempre hem intentat promoure aquestes idees publicant articles basats en fets, arguments i amb dades. Intentarem continuar fent-ho. 

Acabem compartint el malestar del fet de llegir alguns comentaris que suggereixen que CTXT va publicar l'article per obtenir clics i subscriptors. No creiem que, en aquest país, hi hagi gaires mitjans que busquin menys el clic que CTXT. Al contrari, en el nostre model periodístic i de negoci no tenim publicitat sustentada en el trànsit web, i el 65% dels nostres ingressos provenen de les aportacions de 8.000 lectors i subscriptors, compromesos amb un periodisme de servei públic, profund i de qualitat. Gràcies a tots ells  mantenim el temps de lectura més alt en els mitjans de comunicació d’arreu de l’Estat des de fa sis anys (amb una mitjana de 13 minuts). 

Seguirem fent-ho malament sense cap dubte. Però mai hi haurà cap interès ocult en els nostres errors. Ens importa viure en un país millor, i per això treballem.  

Seguim

Gràcies per llegir-nos.

La pandemia ha golpeado duro a CTXT. Si puedes, haz una donación aquí o suscríbete aquí