Por desgracia, una campaña electoral siempre es el peor momento para tener un debate público sereno y provechoso sobre el futuro de la comunidad, para poner sobre la mesa temas de fondo más allá de las disputas dialécticas entre unos partidos y otros. Y más en estas elecciones anómalas que vive Cataluña, en las que para algunos sólo hay una pregunta binaria a contestar, mientras que otros tratan una reivindicación popular de millones de personas como si fuera un encuentro sardanista en una fiesta de pueblo.

Pero aunque no estemos en campaña --incluso antes del inicio del llamado "proceso"– hay temas que esquivan la agenda mediática. Cuestiones relevantes que no ocupan ninguna portada ni abren ningún informativo. Actuaciones polémicas de grandes empresas en el exterior, partidas de gasto público controvertidas, amistades peligrosas con consecuencias poco elegantes ... Temas de los que los medios catalanes no suelen hablar --y, dicho sea de paso, tampoco los españoles--. Hace cinco años que el Anuari Mèdia.cat de los Silencios Mediáticos trabaja para detectarlos y sacarlos a la luz. Estos son siete de los principales temas que han pasado desapercibidos en los últimos años.

La investigación de las conexiones de Gas Natural con la Mafia siciliana

La justicia italiana ha investigado durante el último año la relación de cuatro filiales de Gas Natural con la Cosa Nostra. En mayo de 2014 las intervino cautelarmente y seis meses después la medida se prorrogó un año. Todo ello arranca en 2004, cuando Gas Natural compra una empresa siciliana, Gas Spa, propiedad de dos grupos empresariales relacionados con la Cosa Nostra. Desde que la justicia intervino las filiales el año pasado, Gas Natural se mostró dispuesta a colaborar con la justicia y explicó la investigación como una operación para "evitar" que la Mafia se infiltrara en las empresas. Algunos medios se hicieron eco de la investigación de manera tangencial, pero siempre "comprando" este relato según el cual era una manera de evitar la posible infiltración de la Mafia. Según la Fiscalía de Palermo, sin embargo, la compañía catalana mantuvo durante dos años en el consejo de administración a la hija de un testaferro de un jefe mafioso, relacionada sentimentalmente con un abogado que había trabajado para Gas Natural. En mayo de este año, la compañía de Salvador Gabarró recuperó el control de las sociedades, según dio a conocer la misma Gas Natural en julio al presentar los resultados semestrales. 

La financiación de Sociedad Civil Catalana

Hay cosas que no cuadran en las cuentas de la entidad que quiere aglutinar el españolismo civil en Cataluña. Presentada en sociedad en abril de 2014, en julio de ese año tenía unos ingresos modestos y sufría tensiones de tesorería, según documentos internos de la entidad a los que tuvo acceso el Anuario Mèdia.cat. Pocas semanas más tarde, la asociación organizaba dos actos a favor de la unidad de España, los del 11 de septiembre y el 12 de octubre, valorados en más de 500.000 euros. Según la memoria de la entidad, el presupuesto de SCC se eleva a casi un millón de euros, de los que las aportaciones de sus 72 socios corresponden a 15.250 euros. La mayor parte de los ingresos, 963.000 euros, son aportaciones privadas de origen incierto. Paralelamente, el verano del año pasado se constituyó la enigmática Fundación Joan Boscà, una entidad sin objetivos definidos, el patronato de la cual lo ocupan mayoritariamente miembros de la dirección de SCC.

Las subvenciones de la Generalitat a las escuelas del Opus

Mientras la educación pública sufre severos recortes, el Gobierno catalán da cada año 25 millones de euros a centros educativos que segregan a los alumnos por sexo. Se trata de 16 escuelas e institutos vinculados al Opus Dei que mantienen conciertos con la Generalitat. Estos convenios los renovó el Gobierno tripartito del PSC, ERC e ICV; y CiU los mantiene. En cuatro años, a través de este convenio, el Gobierno les otorgó unos 100 millones de euros de subvención, mientras que el presupuesto general del Departamento de Enseñanza disminuyó en 1.000 millones de euros en este tiempo.

Las inversiones de Catar en Cataluña

Que el logotipo de Qatar Foundation --y poco después, el de Qatar Airways-- sustituyera al de Unicef ​​en la camiseta del Barça levantó suspicacias. Pero el resto de operaciones de los fondos de inversión cataríes en Cataluña ha pasado mucho más desapercibido. Por ejemplo, la que los convirtió en propietarios de un icono de la ciudad de Barcelona como el controvertido Hotel Vela; o del Renaissance, otro hotel barcelonés. Los cataríes también han invertido en el puerto Marina Tarraco y el complejo hotelero de la urbanización Park Hyatt, en Canyamel, en Mallorca. Su presencia no se limita al sector del turismo: fondos de inversión cataríes son accionistas mayoritarios de Iberdrola y, por tanto, propietarios de centrales nucleares y térmicas en Tarragona y Castellón.

En total, estos fondos, controlados directamente por la familia del emir, invirtieron 428 millones de euros en Cataluña en sólo tres años. Se prevé que en 2016 esta cifra se incremente hasta 600 millones de euros; superando, por ejemplo, el presupuesto del Departamento de Empresa y Empleo. Los fondos de inversión cataríes dependen directamente de la familia del emir. Este régimen dictatorial ha sido denunciado por Amnistía Internacional por graves violaciones de los derechos fundamentales.

Los negocios catalanes en las dictaduras árabes

Las amistades peligrosas entre Cataluña y el mundo árabe no se acaban en Catar. Grandes corporaciones catalanas como Repsol, Gas Natural, Roca o Borges se lucran en países árabes gobernados por regímenes corruptos y poco o nada democráticos. En la internacionalización de la empresa catalana de las últimas décadas, países como Marruecos, Argelia, Jordania o Arabia Saudí han sido un objetivo estratégico. También fueron una buena fuente de ingresos para Repsol o Gas Natural la Libia de Gadafi y el Egipto de Mubarak, donde las compañías catalanas operaron a partir de acuerdos con las empresas energéticas que dependían de los regímenes dictatoriales. Mientras el Observatorio de la Deuda denuncia que con estos negocios se legitiman "regímenes dictatoriales y corruptos", los Gobiernos catalán y español fomentan estas operaciones con el argumento de dinamizar la empresa local y contribuir a crear riqueza.

El romance entre las grandes consultorías y el gobierno de CiU

Las cuatro grandes empresas auditoras del mundo, las llamadas Big Four --Deloitte, PricewaterhouseCoopers (PwC), KPMG y Ernst & Young--, se han visto beneficiadas por cuantiosas adjudicaciones por parte del Gobierno de la Generalitat en los últimos años. Deloitte logró contratos por valor de 41 millones de euros entre 2011 y 2012, después de contratar como directivo, a finales de 2010, a David Madí, uno de los hombres de confianza de Artur Mas. Esto supone que Deloitte ingresó el triple de dinero público que en los últimos tres años del Gobierno tripartito en la Generalitat. Por su parte, PwC fichó Joaquim Triadú, otro ex alto cargo de CiU. El Departamento de Economía afirma que las auditorías externas son necesarias para conocer el estado real de las finanzas con credibilidad.

 
El fraude fiscal de las grandes fortunas y corporaciones empresariales

La economía sumergida en Cataluña se eleva a 16.000 millones de euros anuales, según cálculos del Sindicato de Técnicos del Ministerio de Hacienda (GESTHA). Contradiciendo el mito, se calcula que el 71% de la evasión se produce entre grandes fortunas y grandes empresas, que capean la ley y evitan declarar todos sus beneficios.
Estos ingresos que las arcas públicas dejan de obtener suponen que cada ciudadano pague más en cuotas sociales de lo que le correspondería si no hubiera fraude. En concreto, se calcula que en los Países Catalanes cada ciudadano paga una media de 876 euros cada año de más.

En algunos de los casos en los que se han abierto diligencias destacan nombres muy conocidos en el mundo empresarial y social catalán. Más allá de los que han tenido más repercusión como Félix Millet, han pasado más desapercibidos en los medios los nombres del abogado Emilio Cuatrecasas, los hermanos Carulla, propietarios de Agrolimen, y Ricardo Rodrigo, editor de RBA, entre otros.

Versión catalana: De què no es parla a Catalunya?

Per desgràcia, una campanya electoral sempre és el pitjor moment per tenir un debat públic serè i profitós sobre el futur de la comunitat, per posar sobre la taula temes de fons més enllà de les picabaralles dialèctiques entre uns partits i altres. I més en aquestes eleccions anòmales que viu Catalunya, en què per alguns només hi ha una pregunta binària a contestar i en què altres tracten una reivindicació popular de milions de persones com si fos un aplec sardanista de festa major.

Però encara que no estiguem en campanya –i fins i tot abans que comencés això que s’ha anomenat “procés”- hi ha temes que esquiven l’agenda mediàtica. Qüestions rellevants que no ocupen cap portada ni obren cap informatiu. Actuacions polèmiques de grans empreses a l’exterior, partides de despesa pública controvertides, amistats perilloses amb conseqüències poc elegants... Temes de què els mitjans catalans no acostumen a parlar –i, tot sigui dit de passada, tampoc els espanyols-. Fa cinc anys que l’Anuari Mèdia.cat dels Silencis Mediàtics malda per detectar-los i treure’ls a la llum. Aquests són alguns dels principals temes que han passat desapercebuts en els últims anys.

La investigació de les connexions de Gas Natural amb la màfia siciliana

La justícia italiana ha investigat durant l’últim any la relació de quatre filials de Gas Natural amb la Cosa Nostra. El maig de 2014 les va intervenir cautelarment i sis mesos després la mesura es va prorrogar un any. Tot plegat arrenca el 2004, quan Gas Natural compra una empresa siciliana, Gas Spa, propietat de dos grups empresarials relacionats amb la Cosa Nostra. Des que la justícia va intervenir les filials l’any passat, Gas Natural va mostrar-se disposada a col·laborar amb la justícia i va explicar la investigació com una operació per “evitar” que la màfia s’infiltrés en les empreses. Alguns mitjans es van fer ressò de la investigació de manera tangencial, però sempre “comprant” aquest relat segons el qual era una manera d’evitar la possible infiltració de la màfia. Segons la Fiscalia de Palerm, però, la companyia catalana va mantenir durant dos anys al consell d’administració la filla d’un testaferro d’un cap mafiós, relacionada sentimentalment amb un advocat que havia treballat per Gas Natural. Al maig d’aquest any, la companyia de Salvador Gabarró va recuperar el control de les societats, segons va donar a conèixer la mateixa Gas Natural al juliol en presentar els resultats semestrals. La justícia va resoldre la investigació, però el tema va passar encara més desapercebut.

El finançament de Societat Civil Catalana

Hi ha coses que no quadren en els comptes de l’entitat que vol aglutinar l’espanyolisme civil a Catalunya. Presentada en societat l’abril de 2014, al juliol d’aquell any tenia uns ingressos modestos i patia tensions de tresoreria, segons documents interns de l’entitat a què va tenir accés l’Anuari Mèdia.cat. Poques setmanes més tard, l’associació organitzava dos actes a favor de la unitat d’Espanya, els de l’11 de setembre i el 12 d’octubre, valorats en més de 500.000 euros. Segons la memòria de l’entitat, el pressupost d’SCC s’eleva a gairebé un milió d’euros, dels quals les aportacions dels seus 72 socis corresponen a  15.250 euros. La major part dels ingressos, 963.000 euros, són aportacions privades d’origen incert. Paral·lelament, l’estiu de l’any passat es va constituir l’enigmàtica Fundació Joan Boscà, una entitat sense objectius definits, el patronat de la qual l’ocupen majoritàriament membres de la direcció d’SCC.

Les subvencions de la Generalitat a les escoles de l’Opus

Mentre l’educació pública pateix severes retallades, el govern català dóna cada any 25 milions d’euros a centres educatius que segreguen els alumnes per sexes. Es tracta de 16 escoles i instituts vinculats a l’Opus Dei que mantenen concerts amb la Generalitat. Aquests convenis els va renovar per últim cop el govern tripartit del PSC, ERC i ICV; i CiU els manté. En quatre anys, a través d’aquest conveni el govern va atorgar-los uns 100 milions d’euros de subvenció, mentre que el pressupost general del Departament d’Ensenyament va disminuir en 1000 milions d’euros en aquest temps.

Les inversions de Qatar a Catalunya

 Que el logotip de Qatar Foundation –i poc després, el de Qatar Airways- substituís el d’Unicef a la samarreta del Barça va aixecar suspicàcies. Però la resta d’operacions dels fons d’inversió qatarians a Catalunya ha passat molt més desapercebuda. Per exemple, la que els va convertir en propietaris d’una icona de la ciutat de Barcelona com el controvertit Hotel Vela; o del Renaissance, un altre hotel barceloní. Els qatarians també han invertit en el port Marina Tarraco i el complex hoteler de la urbanització Park Hyatt, a Canyamel, a Mallorca. La seva presència no es limita al sector del turisme: fons d’inversió qatarians són accionistes majoritaris d’Iberdrola i, per tant, propietaris de centrals nuclears i tèrmiques a Tarragona i a Castelló.

En total, aquests fons, controlats directament per la família de l’emir, van invertir 428 milions d’euros a Catalunya en només tres anys. Es preveu que el 2016 aquesta xifra s’incrementi fins a 600 milions d’euros; superant, per exemple, el pressupost del Departament d’Empresa i Ocupació. Els fons d’inversió qatarians depenen directament de la família de l’emir. Aquest règim dictatorial ha estat denunciat per Amnistia Internacional per greus violacions dels drets fonamentals.

Els negocis catalans a les dictadures àrabs

Les amistats perilloses entre Catalunya i el món àrab no s’acaben a Qatar. Grans corporacions catalanes com Repsol, Gas Natural Fenosa, Roca o Borges es lucren a països àrabs governats per règims corruptes i poc o gens democràtics. En la internacionalització de l’empresa catalana de les últimes dècades, països com el Marroc, Algèria, Jordània o Aràbia Saudita han estat un objectiu estratègic. També van ser una bona font d’ingressos per Repsol o Gas Natural la Líbia de Gadafi i l’Egipte de Mubarak, on les companyies catalanes hi van operar a partir d’acords amb les empreses energètiques que depenien dels règims dictatorials. Mentre l’Observatori del Deute denuncia que amb aquests negocis es legitimen “règims dictatorials i corruptes”, els governs català i espanyol fomenten aquestes operacions amb l’argument de dinamitzar l’empresa local i contribuir a crear riquesa.

L’idil·li entre les grans consultories i el govern de CiU

Les quatre grans empreses auditores del món, les anomenades Big Four -Deloitte, Pricewaterhouse Coopers (PwC), KPMG i Ernst & Young-, s’han vist beneficiades per quantioses adjudicacions per part del govern de la Generalitat en els últims anys.  Deloitte va aconseguir contractes per valor de 41 milions d’euros entre 2011 i 2012, després de contractar com a directiu, a finals de 2010, David Madí, un dels homes de confiança d’Artur Mas. Això suposa que Deloitte va ingressar el triple de diners públics que en els últims tres anys del govern tripartit a la Generalitat. Per la seva banda, PwC va fitxar Joaquim Triadú, un altre exalt càrrec de CiU. El Departament d’Economia afirma que les auditories externes són necessàries per conèixer l’estat real de les finances amb credibilitat.

El frau fiscal de les grans fortunes i corporacions empresarials

L’economia submergida a Catalunya s’eleva a 16.000 milions d’euros anuals, segons càlculs del Sindicat de Tècnics del Ministeri d’Hisenda (GESTHA). Contradint el mite, es calcula que el 71% de l’evasió es produeix entre grans fortunes i grans empreses, que trampegen la llei i eviten declarar tots els seus beneficis.

Aquests ingressos que les arques públiques deixen d’obtenir suposen que cada ciutadà pagui més en quotes socials del que correspondria si no hi hagués frau. En concret, es calcula que als Països Catalans cada ciutadà paga una mitjana de 876 euros cada any de més.

En alguns dels casos en què s’han obert diligències destaquen noms molt coneguts en el món empresarial i social català. Més enllà dels que han tingut més repercussió, com Fèlix Millet, han passat més desapercebuts als mitjans els noms de l’advocat Emili Cuatrecases, els germans Carulla, propietaris d’Agrolimen i Ricardo Rodrigo, editor d’RBA, entre d’altres.