Hem fundat l'Asociación Cultural Amigas de Contexto per publicar Ctxt en totes les llengües de l'Estat. L'Associació és una entitat sense ànim de lucre que també té la meta de treballar pel feminisme i la llibertat de premsa. Fes una donació lliure per donar suport al projecte aquí. Si prefereixes subscriure't-hi i gaudir de tots els avantatges de ser subscriptor, clica aquí. Gràcies per defensar el periodisme lliure!

Avui és una de les icones del futbol femení. Però quan Alexia Putellas va començar a jugar amb set anys les coses no eren com ara. Ni de lluny.

Les nenes que actualment volen ser futbolistes s’hi fixen, es fixen en aquesta jugadora nascuda a Mollet del Vallès el 1994, volen marcar gols amb les mateixes botes que ella –Nike la patrocina des dels 19 anys– i demanen la nova samarreta blaugrana de quadres amb el seu nom estampat. Tot i que encara no han arribat pas al cim ni a la plena igualtat, les futures generacions miraran enrere i recordaran dones valentes com Alexia que van trencar amb tabús i estereotips i van obrir un camí ple de bardisses. El dissabte 7 de setembre va començar la Lliga femenina (Liga Iberdrola) amb més expectació que mai. Un Barça - Reial Madrid hi ajuda. El club blanc ha comprat un club que acaba de pujar a Primera, el CD Tacón, però no li donarà el nom oficialment fins a l’estiu que ve. Alexia Putellas va fer el gol que obria la golejada (9-1) als 8 minuts. No és una golejadora, però té arribada i gol. Només té 25 anys, però juga a la màxima categoria des dels 16. I des dels 18 juga amb la selecció espanyola absoluta, que fa uns mesos va jugar el Mundial de França. Té la combinació justa de veterania i joventut per seguir marcant l’era de l’esclat del futbol femení. 

Tens la sensació que estàs vivint la revolució i l’esclat del futbol femení? 

Sí, i tant, i m’agrada viure-la. Vaig començar a jugar molt petita i conec les dificultats que teníem. Ara està canviant, i per sort encara soc jove (25 anys) i m’hi puc dedicar al 100%. Ara puc dir amb totes les lletres que soc futbolista, cosa que abans no passava. 

Tu ets de Mollet del Vallès, però quan la teva mare diu que t’apuntarà a jugar en un equip de futbol perquè deixis de jugar a l’hora del pati i t’omplin les cames de blaus, us n’aneu al CE Sabadell. No hi havia cap club més a prop que tingués equip femení de nenes? 

Crec que no hi havia res més a prop, llavors. Per sort ara quasi a cada poble hi ha equip femení. Però a més, al primer equip del Sabadell hi jugava una amiga de la família, i ens va dir que allà hi havia un equip de nenes. I hi vaig anar, però en aquell equip les nenes tenien a partir de 10 anys, i jo només en tenia 7! Era molt petita, i al principi em va costar molt, tot i que m’ho passava bé. No tenia força i quan xutava la pilota, que eren aquelles Mikasa d’abans, no s’aixecava de terra, i m’enfadava perquè les altres podien i jo no. ç

La Lliga femenina necessitava el Reial Madrid? 

Aquesta pregunta me la van fer l’any passat i crec que no em vaig explicar bé, al respondre. La Lliga femenina necessita clubs que vulguin estar-hi, és a dir, si fins ara el Madrid no hi era i la Lliga ha crescut, doncs que no hi sigui. Però se’m va interpretar que jo no volia que el Reial Madrid entrés a la Lliga, i no volia dir això. Ara ha fet el pas d’entrar-hi i estic segura que farà una aposta seriosa pel títol, i això serà més competència que ens farà millorar a totes. 

Quin dia, o quin fet, va fer que pensessis que “les coses estan canviant”, per al futbol femení? 

No et sabria dir un moment concret, però sí que cada any han anat passant coses d’aquestes. Per exemple, l’any que arribo al Barça, que guanyem Lliga i Copa, guanyem la Lliga a l’antic San Mamés, davant de 30.000 persones. Això ja va ser un “compte, que estàs jugant davant de 30.000 persones i t’hi estàs jugant la Lliga”. També podies pensar que al nord es viu diferent el futbol femení, però després l’any següent vam tornar a guanyar la Lliga i el club ens va fer sortir a la rua amb el primer equip que havia guanyat el triplet, amb els carrers plens. Totes aquestes coses han fet que al final el club sigui on és. 

Què va suposar la final de la Champions? 

Pel fet d’arribar a la final de la Champions, res d’especial. Fa un parell d’anys que l’exigència al Barça femení és màxima. 

Encara sents la frase que “el futbol femení no és futbol ni femení” o ja està enterrada definitivament? 

No sé si està enterrada del tot, sempre hi ha persones a qui els costa més entendre-ho o evolucionar. Vam passar de la fase de donar-nos visibilitat, i portem dos anys de consolidació. Crec que ja no hi ha ningú que digui, o pensi, “tu ets una nena i no pots jugar a futbol”. 

I això ha coincidit amb l’auge del moviment 8-M. 

Tot està relacionat. Aquells moviments feministes que feia temps que els havien tapat la boca per fi s’han posat on havien de ser. 

¿El futbol femení ha començat a créixer i a fer-se gran quan ha començat a deixar de comparar-se i queixar-se del tracte al futbol masculí, com diu la periodista i seleccionadora absoluta catalana Natàlia Arroyo? 

Sí, crec que sí, però també va ser necessari un punt de reivindicació per assentar unes bases. No reivindicàvem que volíem ser futbolistes, reivindicàvem que necessitàvem mitjans per ser-ho. Ara les traves que ens vam trobar nosaltres mateixes han desaparegut, i les nenes que volen ser futbolistes, en gran part dependrà d’elles, que ho arribin a ser. 

En quines petites coses notes que quan vas començar a Primera Divisió no eres professional i ara sí? 

Abans m’havia d’endur jo la roba de jugar i entrenar a casa per rentar-la per al partit següent, o ens havíem de portar nosaltres l’aigua per beure als entrenaments, per exemple. Ara, per sort, només arribem, entrenem tan bé com sabem i només ens hem de preocupar de guanyar el partit de diumenge. 

Faré de David Broncano, si em deixes. Quant cobres? 

Mmmm... Jo ara visc bé, puc viure només de jugar a futbol i puc ajudar una mica la meva família, però la meva mare ni molt menys pot deixar de treballar ni podem gastar tot el que volem, perquè no és així. 

Amb el teu sou estàs obligada a estudiar per tenir una feina quan el futbol s’acabi, per tant? 

Vaig començar a estudiar ADE (Administració i Direcció d’Empreses), però cada mes tinc 10 dies de concentració amb la selecció espanyola, i a més, la sortida per jugar la Champions. Per tant, només podia anar a classe a la universitat dues de les quatre setmanes del mes i m’angoixava i ho passava malament. Ho vaig deixar i sé que en qualsevol moment ho podria reprendre, però no t’enganyaré, a curt termini no m’ho plantejo. 

És a dir, no cobreu prou per no haver de treballar més un cop us retireu si invertiu bé els diners que guanyeu, com fan els futbolistes homes, però alhora teniu uns horaris i una exigència de màxim nivell que fan difícil compaginar-ho amb els estudis per preparar-vos per al futur. 

Tinc companyes que han aconseguit treure’s carreres de les dures, Medicina o Arquitectura, però per les meves condicions i la meva manera de viure el futbol no m’ho puc compaginar. Sí que estic estalviant una mica perquè quan s’acabi el futbol pugui viure un temps, i tinc idees al cap... 

És cert que sempre us preguntem als futbolistes si estudiareu una carrera per guanyar-vos la vida després de futbol, i no sempre és necessari, podeu muntar una empresa, per exemple... 

Exacte. Quan trobi el moment m’hi posaré. 

¿Estàs d’acord amb Frank de Boer –exjugador de l’Ajax i el Barça, i actual entrenador de l’Atlanta United dels EUA– que aquest estiu va dir que les futbolistes han de cobrar el que es mereixen però no poden cobrar el mateix que els homes perquè, per exemple, la final masculina la van veure 500 milions de persones i la femenina només 100 milions? Ho va dir arran de la notícia que la Federació Holandesa volia equiparar els sous d’homes i dones per anar a la selecció de futbol. 

En això ho tinc clar. Cadascú ha de cobrar en funció del que genera, cert, però en llocs com les seleccions, tothom hauria de cobrar un salari base igual per la feina que fa, perquè l’exigència és la mateixa. I partir d’aquí, si un futbolista home o dona genera més diners perquè la gent vol veure’n un i no un altre, llavors que cobri més d’aquesta part del pastís. Jo soc jugadora de la selecció espanyola de futbol i no cobrem el mateix que els homes. Relacionat amb això, també, va sortir fa uns dies el director general de Panini dient que no farien la col·lecció de la Lliga femenina perquè la gent no va comprar els del Mundial femení. D’acord, és una empresa privada que pot fer el que vol, però esclar, per fer la col·lecció del Mundial femení, si volies comprar cromos només tenies un quiosc a tot Barcelona, quan per la Lliga masculina te’ls trobes a cada cantonada. Per a mi això és maquillatge, perquè en realitat no hi creus, i si no hi creus, no ho facis. Per tant, tornem a la frase “el futbol masculí genera més”, sí, però s’ha de llegir la lletra petita, també. 

Enveges els Estats Units o Suècia pel concepte de futbol femení que tenen? 

Sí. Ens porten 50 anys d’avantatge, i no només amb el futbol. Ens ha tocat néixer aquí i hem de fer-ho tan bé com puguem. 

El futbol femení necessita més Megan Rapinoe (capitana de la selecció dels EUA)? Què té ella? 

Es necessiten jugadores amb personalitat, i n’hi ha, però esclar, ella és americana i quatre vegades campiona del món. Rapinoe ja era molt coneguda, als EUA, i té un do, un do per jugar i un do per parlar. El més important és que es creu el que diu, té uns valors molt ferms. I sap que quan parla tindrà molts micròfons al davant perquè és molt bona jugadora. 

Tu vas jugar contra ella aquest Mundial de França als vuitens de finals, i us va fer els dos gols de la victòria. Com és de prop? 

Són la millor selecció del món, amb diferència. Dominen totes les fases del partit. Encara que les altres seleccions estem escurçant diferències. Nosaltres als vuitens vam perdre 2-1, només, i vam començar marcant; això fa cinc anys era impensable. No arribàvem al seu nivell competitiu. Ara el que hem de fer és mantenir el nivell competitiu i jugar bé. 

A tu et patrocina Nike des dels 19 anys. És un exemple més del creixement de futbol femení i del teu en particular? 

Ara totes les jugadores del primer equip ja les patrocinen marques com aquesta. I jo, vaig començar amb 19, però sense signar cap contracte, encara, només m’ajudaven amb el material. Fa 7 anys les marques no invertien en futbol femení com ara, però és que el futbol femení no generava ingressos com ara. 

La Natàlia Arroyo va dir de tu en un reportatge a Movistar+: “Té talent sense que se n’adoni, no necessita demostrar com n’és, de bona, li surt sol”. És dels millors elogis que li poden fer a un/a futbolista? 

No sé què dir... [es posa vermella] La Natàlia ha vist molt futbol i molt futbol femení. Igual que tinc aquests elogis, també tinc crítiques, però jo quan surto al camp no ho faig pensant en els debats que puc crear ni en premis individuals, jo surto a fer-ho tan bé com pugui, al servei de l’equip, per guanyar i ser feliç. 

Què et critiquen? 

Qui em critica, també t’ho diré, no porta la mateixa samarreta que jo... [somriu] Diuen que si jugo perquè soc la imatge de Nike, que ni soc tan bona com diuen, que fa quatre anys que no guanyo la Lliga... Al final, fa vuit anys que jugo a l’elit, i jugant quasi tots els partits, i no crec que sigui per ser la imatge de Nike. 

El creixement del futbol femení també és això, les crítiques, justes o injustes. 

I hi han de ser, i tant. No suporto el paternalisme, no ho hem d’acceptar mai, que ens protegeixin només per ser dones. Si fa quatre anys que no hem guanyat una Lliga, cal acceptar-ho, perquè és cert. 

Les que t’han vist créixer diuen que al principi eres més individualista i ara entens molt millor el joc col·lectiu, ho comparteixes? 

Sobretot a la selecció espanyola jugava d’extrem i m’exigien que encarés sempre l’u contra u. En canvi, ara jugo més per dins i gaudeixo molt més. M’agrada molt ajudar les companyes, i si els puc posar la pilota allà on elles poden explotar més les seves virtuts, ho faig. 

T’he sentit dir que tens “mala hòstia”, però parlant amb tu ara no ho diria. Quan la treus? 

Ara ja no tant... 

Forma part de la teva maduració? 

Sí, ara ja no m’enfado tant, quan perdo, i miro d’entendre què ha passat i millorar-ho. 

No em puc resistir a la pregunta... a l’escola ho vas passar malament amb el teu cognom? 

La veritat és que no. Putellas és un nom molt conegut, a Mollet, i vaig tenir la sort d’estar en una l’escola que no es va fixar mai en això, igual que mai vaig tenir problemes per jugar a futbol amb els nois a l’hora del pati. 

Però s’empipaven que una noia els driblés? 

No ho crec. Quan fèiem els equips, sempre m’escollien la primera [somriu].