Hem fundat l'Asociación Cultural Amigas de Contexto per publicar Ctxt en totes les llengües de l'Estat. L'Associació és una entitat sense ànim de lucre que també té la meta de treballar pel feminisme i la llibertat de premsa. Fes una donació lliure per donar suport al projecte aquí. Si prefereixes subscriure't-hi i gaudir de tots els avantatges de ser subscriptor, clica aquí. Gràcies per defensar el periodisme lliure!

La idea és valorar una hipòtesi. Després de l’absoluta vinculació de la cultura catalana amb la proposta governamental catalana, que era el procés, s’ha evidenciat una manca de funcionalitat a la cultura catalana, no gaire diferenciada de l’espanyola en el seu rol governamental. La sensació és que la cultura catalana, tocada pel pujolisme, culminada en la seva falta d’autonomia amb el procés, viu una mena d’hivern postnuclear, poc sexi i atractiu. I la idea d’aquesta conversa és partir d’aquest concepte (molt d’épater les bourgeois; transversal) i transmetre’l a dues persones que, segur, sabran riure-se’n o ponderar la proposta. Aquestes dues persones són dues de les puntes de la cultura catalana en català i en castellà. I no en tenim gaires. Es tracta, ni més ni menys, de Jordi Amat (Barcelona, 1978), un home format en la filologia clàssica que ha sabut i volgut complicar-se la vida, en la direcció de la història de les mentalitats i les idees. Autor de diversos volums sobre història cultural i política espanyola i catalana, és també autor d’una biografia de Josep Benet (Com una pàtria. Vida de Josep Benet, Barcelona, 2017), un llibre que va causar cert malestar en una societat cultural que té problemes en no ser confirmats els seus mites; de La confabulació dels irresponsables (Barcelona, 2017), una descripció i valoració del comportament dels nostres polítics en la formulació de la gran crisi catalana, i de Largo proceso, amargo sueño. Cultura y política en la Cataluña contemporánea (Barcelona, 2018), un estudi sobre el catalanisme del segle xx. La seva obra parteix d’un heroisme exòtic, poc freqüent: partint i arribant al catalanisme, la seva cultura, Amat s’ha enfrontat als mites i els límits de la tribu, d’un col·lectiu que no vol saber res de si mateix que no coincideixi amb els seus apriorismes, que comunament són els dels polítics de torn. Escriu regularment a La Vanguardia, vertebrant aquests punts de vista individuals. Al seu torn, Gonzalo Torné (Barcelona, 1976) és un novel·lista de Barcelona que escriu en castellà, aquesta escola o tradició de novel·lística espanyola, o catalana, vinculada en el temps per la seva eina o objectiu: la tensió social. El català és la seva llengua materna, amb la qual comença la seva carrera. És autor de diversos llibres d’assaig i de novel·la. És, de fet, un gran novel·lista en eclosió (i això és un espectacle inusual i digne de veure) destinat a ser una de les grans veus del gènere a Espanya, a Catalunya, o com es digui. La seva darrera novel·la (Años felices, Barcelona, 2017) és un pas gran en la seva trajectòria. Compagina la seva carrera literària amb una obra periodística sòlida, problemàtica, poc usual en un autor de ficció, col·lectiu que normalment s’apropa al periodisme com a fet promocional i mediàtic. Amb Ignacio Echevarria, per cert, és un dels dos responsables d’El Ministerio, la secció de cultura de CTXT. Plou, i, no obstant, Amat i Torné arriben a la cafeteria de Laie. Comença la conversa.

Gràcies per acceptar una conversa que, com sabeu, vol tractar el tema d’un possible hivern nuclear a la cultura catalana, després de set anys d’un partit de futbol en el qual, diria, l’intel·lectual ha jugat poc i al lloc on li deien. Comencem per avaluar, si us sembla bé, el cost del partit. 

J.A.: Crec que les coses han canviat, al llarg dels últims dos anys. El fervor de l’octubre de 2017 feia impossible tenir posicions matisades i autocrítiques. Amb el pas del temps hi ha qui s’ha instal·lat en posicions radicalitzades, però després d’uns moments d’alta militància s’ha produït també una certa despolitització en les actituds públiques de la gent de la cultura. Una altra cosa és si hi ha hagut o no diagnosi del que va passar. Això no ha passat tant. Però diria que la mitificació que la política demanava a la cultura no ha estat tanta com d’entrada va semblar. La mítica de l’octubre, ara mateix, ja no és cultural.

G.T.: És veritat que just després de l’1 d’octubre es van publicar llibres, discos, dibuixos... però no tant analitzant el que va passar, com donant suport a un determinat punt de vista dels fets. No penso que res del que va passar afecti la literatura. La literatura d’una dècada són com a molt 20 llibres que ara mateix ningú sap quins seran. I al voltant d’aquests 20 llibres hi ha la “cultura”. Com ha afectat el procés a la cultura? Penso, tot mirant la llista de llibres més venuts, que despolititzant-la, ara mateix la majoria són llibres a favor de la sentimentalització de l’independentisme. No és tracta tant de defensar les estratègies de l’independentisme (que encara formaria part de la política) com de nacionalitzar la cultura. 

Un exemple seria la dèria aquesta que Cervantes era català, que no es basa en documents o arguments, sinó en el fet que ja ens va bé, fa de bon sentir. Traspassar la línia que va de fer servir la intel·ligència per defensar l’independentisme (cosa legítima) a nacionalitzar el pensament. De moment, només afecta l’àmbit de l’escriptura “mediàtica” i plataformes ridícules com Nova Història o com es digui, però en qualsevol moment pot amarar àmbits aparentment més seriosos. Darrerament ha passat amb Gabriel Ferrater, un home que tota la seva vida va defensar posicions d’esquerres, a qui li repugnava la dreta nacionalista catalana, que tenia amistats preferents entre els escriptors d’expressió castellana, amb una complicitat estètica, però també de resistència política contra el franquisme... convertit en una mena de protoindepe nacionalista perquè, mira, em va bé... en fi, no és tan escandalós com convertir Cervantes en català, però participa de la mateixa classe de pensament màgic. S’ha articulat una claca, i la claca permet desbarrar, la claca està afamada i delerosa de pensament màgic. 

J.A.: El cas de Ferrater em toca de prop. Vaig fer una sèrie d’articles a La Vanguardia sobre el seu Curs de literatura catalana contemporània. Això va generar una mica d’aquest rebombori basat en l’afany de fer una lectura nacionalitzadora de Ferrater, que em sembla difícil de fer, perquè ell va militar-hi d’una manera contundentment contrària. Una altra cosa, però, és fins a quin punt una lectura política d’aquesta naturalesa és aplaudida. Pot existir la sensació que aquest aplaudiment crea una onada que ofega el sistema literari català. Però això és un fals miratge. 

G.T.: Sí? 

J.A.: Sí. ¿És l’independentisme un punt de vista a partir del qual determinada gent fa interpretacions culturals? Sí. ¿És una interpretació unidimensional, reduccionista, atès que els grans escriptors són complexos per definició? Sí. És un empobriment objectiu de la interpretació d’algunes figures. A mi el que m’interessa és preguntar-me si aquests plantejaments han donat, o no, obres que valguin, amb les quals pagui la pena discutir. ¿Quines són les obres substancials que ha creat l’independentisme cultural i fins a quin punt tenen força o no per impugnar el cànon o les explicacions establertes? Crec que això no s’hi ha produït, especialment. No que jo sàpiga. El cas de Ferrater és bastant irrellevant, en aquest sentit. Ho és més que Josep Pla hagi estat objecte de batalla, alhora per l’independentisme i pel món conservador espanyol. I, en la mesura que s’han anant descobrint textos que matisen el Pla que coneixíem, podem fer una lectura diferent d’aquest autor. 

Dit això, em sembla que l’aportació de l’independentisme cultural, pel que fa a la revisió del cànon, no ha estat determinant. Què ha estat determinant i com pot haver influït el context en positiu perquè rellegim una tradició d’una nova manera? Amb el Gonzalo n’hem parlat alguna vegada, o és un sobreentès, en tot cas: un dels factors positius i rellevants del sistema cultural català en els darrers temps ha estat el paper prescriptor de Maria Bohigas i el replantejament del cànon a partir del catàleg del Club Editor: repensar Sales, Rodoreda, Víctor Català. Ara, Aurora Bertrana. Escriptors com, per exemple, Rodoreda o Sales, que foren clarament nacionalistes, ¿han tingut més difusió en el context que ens hem trobat? Sí. I és positiu. La tasca de Maria Bohigas, una persona que edita, ha tingut moments en els quals es podia fer una lectura sincrònica amb el procés. I crec que ha suposat un enriquiment de la cultura catalana en el context dels anys crítics que hem viscut. 

Hi ha hagut una punta impressionat amb Sales. A mi el que m’ha sobtat és que ha anat paral·lela a un canvi interpretatiu, a una altra lectura. Una novel·la, molt bona, existencial, o jo la vaig llegir així, ha passat a tenir una lectura nacionalista, fins i tot ètnica. N’ha canviat la recepció. I Ferrater, que va mantenir una guerra, diria que guanyada amb Espriu...  No la va guanyar... En tot cas li deia “tieta”, a Espriu. Existia una persona, moltes, que practicaven la bel·ligerància cultural. Ara s’han passat, diria, a bel·ligerància política i ètnica. És possible? És això l’hivern?

J.A.: A partir de l’hivern, pensant què s’ha pogut congelar, salto a un tema paral·lel: ha estat la neutralització del potencial dissident dels Comuns una conseqüència del procés? Era el món que estava cridat a fer una relectura ambiciosa de la cultura de la Transició a Catalunya. A fer una desconstrucció, en positiu i en negatiu, del pujolisme, de les xarxes de poder pujolistes, del discurs dominant en el camp històric del pujolisme… Ho han arribat a fer? La meva opinió és que no. Qui d’una manera més programàtica ho ha intentat ha estat Crític, però no s’ha arribat a construir una sòlida interpretació històrica del pujolisme com a vector fonamental de l’Estat del 78 a Catalunya. No m’agrada l’expressió, que no sé si és teva, però va, te l’atribuïm, allò del règim del 78... 

Ho és, snif... 

J.A.: A la cultura espanyola i sobre el relat de la Transició, aquesta revisió ha estat profunda. Ha generat discursos culturals d’enorme interès, amb els quals val la pena discutir. S’ha plasmat en llibres, exposicions, art. Això podríem haver-ho tingut a Catalunya? Sí. S’ha fet? No. L’absència d’una relectura crítica de la cultura de la Transició a Catalunya em sembla una de les conseqüència de la hivernació en la qual ens trobem. És una carència, no l’única, però és important. En la hivernació, relacionada amb la consolidació de l’independentisme com a forma d’interpretar la realitat, això no ha format part del seu camp d’interessos. 

El que sí que crec (i estic barrejant coses, no són idees que tingui prou elaborades, snif), és que en relació amb la llengua i el sistema literari català, s’està travessant una etapa de forta compactació. No de tancament. De compactació. Les parets del sistema s’han fet més denses. Dins del sistema han passat coses molt bones (experiències editorials, com la de Bohigas, la Setmana del Llibre en Català, els canvis a dues col·leccions medul·lars del catalanisme cultural, com són Els Nostres Clàssics i la Bernat Metge, la modernització s’ha fet de manera intel·ligent). I és la suma de moltes d’aquestes coses la que em fa pensar que el sistema literari, de manera militant, s’ha volgut fer autosuficient. Més concretament, s’han anat taponant les pors de convivència amb l’altre sistema cultural català, que bàsicament és l’espanyol de Barcelona. 

I tu, Gonzalo, com a novel·lista en castellà molt permeable als autors en català, com ho veus això? 

G.T.: Sí, soc molt permeable, però tot això ha canviat molt... Quan vaig publicar el meu primer llibre els escriptors en llengua catalana eren molt més receptius a la literatura en castellà que a l’inrevés; vull dir que els de la meva edat m’havien llegit i jo no sabia qui eren. El procés ha suposat una injecció de visibilitat i d’autoestima per a la literatura catalana que trobo molt beneficiosa. Tenir menys de 40 anys i viure a Barcelona i no relacionar-se amb la literatura catalana és una cosa raríssima, escandalosa, has de fer un esforç gairebé programàtic. 

Però torno al que ha dit el Jordi. Penso que el tancament de la “cultura independentista (de centre)” davant la CT és radical. Des del moment que van treure el llibre de la CT [Gonzalo Torné és un dels autors del volum col·lectiu CT o Cultura de la Transición], s’han mostrat molt bel·ligerants, tot i que la majoria de nosaltres plantejàvem la Transició com a pasteleo, un punt de vista que afavoria en cert sentit la seva tesi que l’Estat espanyol és un estat fallit. La part que no toleren és que el catalanisme de dretes (que finalment és qui ha dominat Catalunya durant 30 anys) és part d’aquest pasteleo. Cal un pensament màgic a l’altura del del Cervantes català i el Ferrater nacionalista per negar que la dreta catalana es rebolcava en la frescor del pasteleo amb la mateixa amorositat que la resta de caciquismes peninsulars. La CT els feia nosa, era com dir... 

J.A.: ...que l’únic discurs dissident pot ser el meu. 

G.T.: Correcte. El caciquisme català és molt semblant a l’andalús. I és una llàstima que els Comuns no hagin estirat d’aquest fil, que s’hagin embrancat en la parida de la lluita entre legitimitats i no a insistir que és complicadíssim construir un nou estat amb el terra de casa tan ple de la pròpia merda. A l’independentisme (fins i tot d’esquerres, fins i tot d’extrema esquerra) li ha fet por fer servir una eina com la CT, perquè era com agafar un ganivet a cegues: no saps si l’agafaràs per la banda que talla; era molt millor simular tota la marramachada de la petita nació neta i democràtica, honesta i eficient, contra l’Estat podrit i feixista. Com si a Catalunya és pogués trobar un pam de net, com si no estigués corcada per 30 anys de corrupció institucional. 

Un altre aspecte interessant seria veure quin marge deixarà una cultura nacionalitzada a l’art. La cultura és integradora, ofereix un model de representació col·lectiva on les tensions socials estan ideològicament negades o aclarides, tot repartit entre bons i dolents. La novel·la, en canvi, és una disciplina on aquestes tensions s’aborden en viu i expressades de manera complexa, com en un camp de batalla. Una societat on la cultura hegemònica (política, econòmica, de classe) imposa models de representació no li calen novel·les per a res. Se n’escriuran d’entreteniment, de negres, de roses, de grogues... però de novel·les “artístiques” no n’hi caldran, perquè la novel·la burxa i tensiona els models de representació dictats. La gran aportació de la literatura castellana escrita a Catalunya és la de fer paleses tensions socials, de classe, culturals, econòmiques, en un sentit imprevisible. Hi ha un fil de disconformitat amb els models de representació cultural espanyol i català que comença amb Carlos Barral i Gil de Biedma, que passa pels Goytisolo i Marsé i Mendoza i que acaba amb Casavella o amb que vingui després. Una voluntat decidida d’intervenció literària en l’examen de les tensions socials. I ara? Els dos llibres en castellà que sé que s’estan escrivint sobre el procés són distopies (que és com anar a jugar a futbol i voler ser el linier) i en català proliferen “sentimentalitzacions” del discurs oficial, com els del volum aquell dels fets que duraran anys, molts, escrits per amics meus, però que fan una mica de vergonya aliena. Està tot per fer, però si s’imposa la “cultura” i els seus models de representació, quina necessitat hi ha d’escriure novel·les? Només cal escollir una claca (fer riota de independentisme també t’assegura un públic) i posar el pilot automàtic. No sé si serà un hivern cultural, però dibuixa una perspectiva depriment. 

El 15-M, com a tal, tampoc va produir novel·la. O no gaire. Va produir assaig. Això pot parlar més aviat d’una ruptura generacional. I d’allunyament de les humanitats. Un altre fet és que les cultures espanyoles són molt estadistes. Depenen de l’Estat, i dels mitjans de comunicació grans, moltes vegades estatals. A Catalunya, un lloc més petit, això ha estat més gran. Això explica que la cultura catalana només hagi tingut, darrerament, una direcció? 

J.A.: El que planteja el Gonzalo, em sembla, és fins a quin punt una cultura tolera i demanda discursos dissidents respecte de l’ortodòxia on pivota aquesta cultura. 

I jo afegeixo que si això és poc freqüent a Espanya, a Catalunya, menys. 

J.A.: El procés ha estat mil coses, i una de molt potent, i molt interessat, en part, ha estat la seva capacitat monumental de creació de comunitat nacional. Això es veu constantment. El sentiment de viure una experiència comunitària de manera agermanada. I, esclar, la figura del dissident, dins la comunitat, no mola. A més, el fervor amb el qual s’ha viscut l’experiència comunitària ha estat intensíssim, i per tant, el que es demanava era foc, més foc. Crec que el foc s’ha anat apagant, però la gent té nostàlgia d’haver viscut aquella experiència comunitària tan intensa. Nostàlgia de la flama. Em sembla que tots tres ens ho vam mirar des de fora, o si érem a dintre, no del tot. Però allò era transformador, i ha donat sentit, més comunitari que polític, a moltes vides. Hi ha un sistema, més comunicatiu que cultural, que reforça aquesta suficiència, aquesta dialèctica entre la comunitat i el discurs que li dona sentit, que en la seva última fase, des de l’octubre, viu de compartir la tristesa, que ara és molt densa i molt forta. I la tristesa és molt difícil de ser impugnada. 

¿Per què hi ha tanta gent a qui li irrita el que dius, Guillem, malgrat que a vegades hi estigui d’acord? Perquè sobre això, sobre el dolor que la comunitat junta, no se’n pot fer broma. No crec que això sigui exclusivament català. En tot cas, això dificulta que la cultura tingui la funció crítica tal com l’ha descrit el Gonzalo. 

G.T.: D’altra banda, el procés ha funcionat com una mena de Penèlope inversa: el que desteixia de dia ho reteixia de nit. El procés ha servit per evidenciar un munt de tensions amagades: entre la comunitat de parla catalana i la castellana, entre xarnegos i “fills d’espanyols” que ja estan tips de la paraula, entre Barcelona i les altres comarques, entre l’independentisme d’esquerres i el de dretes, entre les dues ànimes de la CUP, d’ERC, dels Comuns... Al matí es manifestava la tensió, i a la tarda es negava, perquè la força de cada posició depenia de mantenir certa ficció d’unitat. Amb la cosa ètnica ha fet angúnia: un únic poble quan convenia, i quan la meitat de l’“únic poble” no volia saber res de les iniciatives de la meitat independentista, llavors uns eren poble “veritable” i els altres, invasors nouvinguts...

J.A.: Jo crec que aquestes frases, més que al matí, es deien de matinada… 

G.T.: El que vull dir és que moltes d’aquestes tensions mentre va durar la pasta i la festa del crèdit alemany quedaven soterrades. La crisi econòmica va dividir la societat, no la cultura; les tensions culturals eren políticament insignificants abans de l’esclat del procés, una cosa per a especialistes. La divisió real comença quan una part de la societat, seguint el diktum d’una formació de dretes, assetjada per la corrupció, decideix subordinar els problemes de sanitat, d’educació, de pobresa infantil, de desallotjaments a un deliri: la formació de manera unilateral i sense violència d’un nou estat dins d’una UE que prou problemes té amb les nacions amb estat per donar joc a les nacions sense estat. Desnonaments, llistes d’espera, ascensor social destrossat... tot queda negat a l’espera del manà d’una independència en què no creien ni els polítics, com han reconegut i repetit al llarg de l’últim any. El Jordi va escriure un llibre decisiu sobre el paper irresponsable del polítics catalans i espanyols, però queda per escriure el dels intel·lectuals. No parlo dels mediàtics o mediatitzats, que són criatures ensinistrades, que prou feina tenen a entendre el que els demanen, parlo dels meus amics, i col·legues que respecto. Jo encara tinc molts dubtes pel que fa a aquesta qüestió... ¿Com es podien creure totes les ximpleries que deien sobre democràcia, xoc de legitimitats, que si un estat amb exèrcit tenia molta por, que si la UE ens ajudaria, que si treure 20 euros del caixer per descapitalitzar els bancs, que si enviar els meus tiets a ocupar aeroports? És un grau d’ignorància complicat d’assumir, en persones dedicades a l’estudi i la representació artística del món que les envolta. Tot això encara s’ha d’estudiar. Deliri? Irresponsabilitat? Pressió de grup? Por? Ganes de gresca? Qué hay de lo mío?

J.A.: No hem tingut tampoc La desfachatez intelectual d’Ignacio Sánchez Cuenca. I jo, ep, no estic disposat a pagar la factura de fer-la. Es podria fer un llibre sobre intel·lectuals del procés en aquest sentit? Sí. És el sistema cultural català prou transversal perquè es pugui fer sense pagar un preu massa alt? Passo la paraula. 

No sé vosaltres, però jo he sigut feliç, aquests anys. Volíem una cultura bel·ligerant, i des de 2011 a Espanya, i des del 2012 a Catalunya, hem tingut l’oportunitat de fer-la. La meva espina és que no ha funcionat. Sobretot a Catalunya, on més que bel·ligerància cultural hi ha hagut comunicació de masses. De fet, només he tingut un problema amb un autor català. Em muntava pollastres per Twitter. Fins que va accedir a un càrrec. No em consta, doncs, que tinguem intel·lectuals, una cosa pròpia de les cultures de masses. 

J.A.: Sobre 2011 i 2012. No sabem què passarà a Espanya, però en aquells anys semblava que la crisi que pateix la Segona Restauració podia tenir alguna dinàmica transformadora. Avui hem de ser molts escèptics sobre el canvi es pugui produir. Ve la tempesta. El reforçament del sistema, en bona mesura pel procés (que va crear un cert buit de poder) i per la consegüent reacció autoritària de l’Estat, ha permès un replegament del sistema que durant uns anys ha garantit la seva pervivència. 

A Catalunya sospito que passa una cosa diferent. Aquí la cosa no ha acabat tornant al principi. Hi ha indicis per pensar que la nova dinàmica que s’instal·li no sigui l’autonomia i que en la vida política catalana es consolidi una dinàmica diguem-ne peronista, com va dir Steven Forti. I això vol dir que correm el risc que siguem incapaços de pensar més enllà del procés. Tant si hi estàs a favor com o en contra. En el camp de l’assaig fa anys que la majoria dels llibres que generen debat parlen, a favor o en contra, d’aquest marc conceptual. Ens atrapa. Quedem inhabilitats per pensar d’una altra manera. Crec que això pot estar passant. I és molt difícil de revertir. És difícil pensar fora de la dialèctica procés sí o no. Hi ha professionals del procés. Jo, i prou pena fa, ho soc. Captius d’unes coordenades que són estèrils i que t’impossibiliten parlar del Brexit, posem per cas, sense pensar-lo com un replicant d’això nostre. El Monstre (el procés, no l’independentisme) s’ha enquistat a la cultura. 

G.T.: Abans parlaves de cultura bel·ligerant. Els intel·lectuals només poden ser bel·ligerants dins del seu propi marc. Jo el que he vist són intel·lectuals dins dels marcs oficials. Tertúlies de televisió, de ràdio... La incapacitat, o les poques ganes, de construir espais civils de debat suposa una manca de riquesa. Els marcs públics (o privats farcits de diners públics) estan al servei de l’agenda política, i posen uns intel·lectuals ensinistrats a favor i uns altres en contra, futbolització del pensament: els tigres amb els tigres i els leones amb els leones... no es pot parlar de bel·ligerància, sinó de discrepàncies pautades, espectacle per a grups ja definits. 

Tot està pautat? Hi ha gent fora de la pauta?

J.A.: Esclar que sí. La majoria de les bones novel·les són alienes a tot això. Serés, Puntí, Pagès... Ho és també el corrent de la nova narrativa femenina. De Rojals a Solà passant per Ramis o Ballbona. Et parlo d’allò que jo he llegit, eh! El fet que el sistema s’hagi compactat no exclou la qualitat i la riquesa. 

G.T.: Parlant de compactació, un tema inevitable és quina relació estableix la literatura catalana amb la literatura castellana que s’escriu al Barcelonès. És un tema inevitable, perquè els lectors en castellà no marxaran. És una tensió que no es pot resoldre aniquilant l’adversari. Com s’articula? Els escriptors d’esquerres ho tenen més senzill, tenen l’exemple de l’“escola de Barcelona”, que va teixir una complicitat política a l’entorn del desig d’una distribució millor de la riquesa i de les oportunitats. Uns escrivien en català, i uns altres en castellà, però hi havia una cooperació crítica, i estètica. Jo no tinc cap problema per llegir un escriptor en castellà, en català, en gallec o en asturià. En qualsevol cas, infinitament molt menys problemes que per llegir un escriptor etnicista o ridícul, criptoconservador o imbècil. Si la teva visió del món és d’esquerres, el problema lingüístic tendeix a ser irrellevant. Si ets un escriptor de dretes i poc dotat, la creuada lingüística et pot proporcionar una raó (penosa) de ser. 

Abans he dit “la literatura castellana que es fa al Barcelonès”, i vull remarcar que no era una boutade, penso que “la literatura castellana que s’escriu a Catalunya” és estadísticament irrellevant. De manera que la relació entre els dos idiomes literaris no té res a veure a Barcelona i a la resta del país. A Barcelona hi ha molta porositat per força, vivim a la mateixa ciutat, compartim editorial, agent (els que tenen agent), i ens llegim i som amics. Jo m’he enfotut del procés (que no de l’independentisme) per xarxes socials des de el primer dia, escric en castellà i he acabat editant i fent crítica en català, perquè has de fer un esforç gairebé sobrehumà per no participar. Ara, jo soc bilingüe, com tanta gent a Barcelona, però és possible que el bilingüisme sigui una ficció fora del Barcelonès, i que les dues comunitats (per dir-ho de manera força imprecisa) pugin ser impermeables a Girona, al Pallars o al Solsonès, ho ignoro. Però a Barcelona, aquesta “compactació” és molt complicada. Per la meva banda, almenys, no tinc el més mínim interès a deixar d’interessar-me pel que s’escriu en català i dir el que pensi sobre el que llegeixo, exactament amb la mateixa llibertat i afany d’intervenció amb la qual parlo del que s’escriu en castellà. 

Una de les conseqüències del procés és la pèrdua del consens social davant la llengua, que diria que s’ha trencat, i tindrà repercussions. 

J.A.: És un tema molt interessant. La impugnació del consens sobre la llengua va ser molt intensa durant els dies del fervor. Molt més que ara. La prova més evident a efectes polítics va ser el vot a C’s el desembre de 2017, que per sort no es tornarà a repetir. Va ser votat massivament per una part dels catalans que va sentir que el contracte social en relació amb la llengua s’havia trencat. I després del trencament no estaven disposats a acceptar d’una manera natural, com abans, de la immersió lingüística. Això no ha anat a més. I anirà a menys, en la mesura que a la realitat el conflicte s’ha temperat, s’han anat relaxant les zones de fricció. 

G.T.: Vaig publicar un article elogiant la immersió, un cas insòlit al món, del que haurien d’estar orgullosos els polítics espanyols i catalans. Es va llegir molt i em van felicitar moltíssim, catalanoparlants, castellanoparlants i switchs. Va tenir dues puntes de crítica: gent de Vox molt preocupada per la imminent destrucció de la cultura espanyola, i la sociolingüística Nostradamus que s’alimenta d’afirmar que tot i que el català té més parlants i lectors que mai, morirà d’aquí a uns mesos (jo pateixo que no passi a l’agost i ens agafi a tots vora el mar). Les dues cares de la mateixa moneda friqui. En condicions mentals normals és un conflicte insostenible, en les condicions prèvies a l’1-O, entenc que uns podien creure que els feien fora de Catalunya per parlar castellà, i els altres, que qui parla castellà era un obstacle per arribar a la independència... Però va ser una situació de tensió excepcional. La convivència de dues llengües pot generar tensions (en un entorn d’extraordinària riquesa), com quan un nen et tira una pilota a la platja, però la solució no passa per prohibir l’entrada al nen, sinó per resignar-se a compartir l’espai. 

Anem recollint. Us atreviu a fer, per al lector, un minut i resultat d’aquest moment cultural? 

J.A.: Per fer un discurs precís hauria de sentir l’últim disc dels Manel, snif, i encara no s’ha distribuït. 

Ja te’l canto jo: Avui he sortit de casa / he agafat l’autobús / he baixat de l’autobús. 

J.A.: Guillem Martínez no té ni idea de música. A casa segur que escolta Alaska i ens ho amaga. Fora conyes. No goso contestar. Només una idea: patim sovint perquè la xaladura banal de l’Institut de Nova Història imposi l’explicació no només sobre la catalanitat de Leonardo Da Vinci (era de Santa Coloma, tothom ho sap, potser era parent del Guillem), sinó sobre el present cultural català a partir de la idea fal·laç de l’ocupació. Com que aquesta avantguarda té ganes de ser bel·ligerant, sembla que té una presència al debat públic que en condicions normals no hauria de tenir. Ara bé, situem les coses al seu punt després de l’onada: no passa de l’escuma. Aquesta cultura unidimensional, que vol interpretar el que ens està passant i el que som només amb un punt de vista, és una proposta cultural sense cap recorregut. És el Monstre, i és buit. 

GT: Jo no ho sé. Això caldrà veure-ho, literàriament i culturalment. Aquesta és la gràcia, no? Tot està sempre començant.