1. Dues noies xerren al metro. Estic dret al costat d’una d’elles. Xerren amb entusiasme. Riuen. Paraules trivials. Riuen. Les escolto i penso “que espontània i bonica és l'adolescència”. Estic absort en els meus pensaments i de sobte m'arranquen d'allà. “El meu mòbil! Torna’m el meu mòbil!”

No és ficció, jo ho he viscut i és una manifestació de racisme. El racisme té mil i una formes de manifestar-se. De vegades ho fa d'una forma odiosa i cruel. Ataca amb violència, insulta, pega, mata. Amb escenes com la que he descrit, el racisme revela la seva cara individual, es mostra amagat darrere d’una agressió que acostuma a ser interpretada com una "simple” actitud personal.

Les pràctiques de racisme individual són el resultat de la generalització de prejudicis i idees estereotipades que consoliden la ideologia racista. La interiorització d'aquestes en les consciències comporta el coronament del racisme com a ideologia de dominació fins i tot entre els que comparteixen la mateixa situació de classe amb el col·lectiu que és discriminat pel color de la seva pell. El racisme penetra per tot el teixit social i modela, regula i naturalitza determinades pautes de conducta que impliquen un tractament diferenciat i desigualtats socials entre individus segons si són blancs, negres o grocs.

2. La pluja s'acostava. Vaig començar a córrer. Les persones em llençaven mirades de censura i desconfiança. Vaig seguir corrent. A la primera cantonada, vaig trobar-me un cotxe patrulla. Quina mala sort! “Un negre que corre és un lladre si no es comprova el contrari”, vaig recordar aquesta dita popular brasilenya. Els policies em van parar: “Mans enlaire! Obre les cames! Documentació!” Eren ordres de les forces de l'ordre.

Sovint la policia atura persones negres mogudes pel prejudici racial. És un prejudici subjectiu, individual però necessari per produir la discriminació i aquesta discriminació és la realització material del racisme.

Quan la policia aborda abans a una persona negra que a una persona blanca, quan fa el que s'ha batejat com a "identificacions per perfil racial", els agents estan actuant sota el comandament d'una ideologia alimentada per la idea de raça, una ideologia que genera un tracte desigual segons si el ciutadà amb què tracten és blanc o negre.

Que a mi em consti no hi ha casos registrats de policies que quan detenen persones blanques les insultin qualificant-les "mones" o de "blancs fastigosos". No parlo d'un cas aïllat com el que fa poc hem conegut on un grup de policies agredeixen un noi de 22 anys i li diuen "No ets humà, ets un negre de merda!". El racista perd la seva humanitat en desconèixer la humanitat de l'altre, i això és el que els va passar als policies que van agredir el Wubi. La seva capacitat de percepció i sensibilitat humana està afectada i subordinada a l'odi que senten contra “l'altre”, “el diferent”, “el que no és igual que ells”.

La policia és una institució de control que l’Estat fa servir per garantir ”l'ordre" i la “normalitat” de les relacions a la societat. Per tant, quan aquestes actituds racistes es donen al si d’aquest cos ja no estem parlant de prejudicis individuals, sinó de la institució a la qual pertany i en nom de la qual actua. Segons el filòsof francès Étienne Balibar, el racisme no pot existir sense la sostenibilitat de l'Estat.

El racisme no s’esgota en una acció individual com la de les adolescents al metro ni tampoc en una absència o en la infrarepresentació de persones negres en determinats espais. El racisme no és un problema cultural, no és una anomalia, ni és irracional. Al contrari, el racisme és l’expressió de la racionalitat d'una manera de funcionar i estructurar la societat. El racisme, com reafirma el professor i jurista Silvio Almeida, és estructurant i estructural. És una ideologia que, en la mesura en què es va reproduint a escala individual però també a les institucions, va calant en el pensament col·lectiu i conforma una manera de comportar-se, pensar i percebre la realitat de les relacions socials.

En una societat on la diferència racial és determinant per la seva estructuració i estratificació de classe, la reproducció social del racisme és fonamental pel manteniment de l’status quo" establert, és un dels "estris" amb què compten l'Estat  i la resta d’institucions per estendre el seu poder sobre tota la societat.

3. Llegeixo a Twitter que un professor d’una universitat catalana es queixa de la solitud que sent com l'únic professor negre del seu departament. També explica que té centenars d’alumnes i la presència negra entre ells és quasi imperceptible.

El negre està sol en els espais que el racisme ha dibuixat només pels blancs. La presència de persones negres en espais de poder i de producció del coneixement encara espanta o, si més no, sorprèn. L'exclusió social de persones negres forma part de l'estructura social on vivim. El negre està més associat a la presó que al Parlament. Com va dir Steve Biko: “El negre és una aberració d’allò normal”

Fa vint anys que visc a Catalunya. Tinc dos fills, de 20 i 18 anys. La meva dona és catalana i blanca. Jo sóc brasiler i negre. A casa no hi ha colors, però al carrer sí. Els meus fills han nascut aquí, viuen aquí, parlen la llengua d'aquí i porten noms d'aquí. Com s'explica que encara avui se'ls tracti sovint com a "no-catalans", que hagin de respondre contínuament a preguntes tipus “D'on ets?”, “Com és que parles tan bé el català?". Com s'explica que a ells el pari sovint la policia i als seus amics blancs no? Perquè han d'aguantar que els diguin "Torna al teu país!” si el seu país és aquest? Em sembla que el racisme ho explica tot... o gairebé.

-----------

Antonio Vieira Dos Santos es graduat en Ciències Econòmiques. Màster en antropologia socio-cultural. Activista de Barcelona en Comú.