Hem fundat l'Asociación Cultural Amigas de Contexto per publicar Ctxt en totes les llengües de l'Estat. L'Associació és una entitat sense ànim de lucre que també té la meta de treballar pel feminisme i la llibertat de premsa. Fes una donació lliure per donar suport al projecte aquí. Si prefereixes subscriure't-hi i gaudir de tots els avantatges de ser subscriptor, clica aquí. Gràcies per defensar el periodisme lliure!

Un cràter. Amb aquesta expressió el sempre imaginatiu Enric Juliana definia ara fa cinc anys l’impacte de les declaracions sobre un patrimoni fantasma dipositat a Andorra de Jordi Pujol Soley, president de la Generalitat durant 23 anys consecutius, arquitecte i inspirador de les declinacions del nacionalisme català majoritari en època postfranquista. 

El cràter (el de les declaracions i de les posteriors notícies que acompanyen una causa de corrupció –que involucra tota la seva família– que tot just ara tanca el seu procés d’instrucció i que dibuixa un sistema d’espoli i ús de les institucions en benefici privat que els tribunals hauran de jutjar) que ha captivat justament l’atenció per la seva importància, però que ha desplaçat un debat més de profunditat sobre la natura, la influència i les herències d’allò que s’ha anomenat genèricament pujolisme. 

Quan va començar a existir el pujolisme? La resposta més immediata, evidentment, seria el 1980, quan per primer cop Jordi Pujol accedí a la presidència de la Generalitat. Tanmateix, l’accés a les institucions va venir després d’una fase de construcció de lideratge, acció, tissatge de xarxa i producció de relat (que es diria ara) molt precedent. La cronologia, en aquest sentit, és força coneguda: l’activisme en els cercles catòlics i els viatges a Andalusia als anys 50, la participació en els Fets de Palau i la presó, l’etapa de fer paísi finalment, ja el 1974 el pas cap a la creació d’una força política que es diria Convergència Democràtica de Catalunya. 

Tot just abans i després de les eleccions de 1977 s’erigiria en representant d’un sector nacionalista i moderat socialment (aquesta és l’etapa del socialisme suec, quan era impensable no declarar-se almenys una mica d’esquerres), negociaria amb Suárez, aprovaria la Constitució i participaria en la redacció de l’Estatut. 

Tot i que el terme pujolisme es pot començar a trobar ressenyat ja el 1976 per la ploma de Joaquim Sempere (i poc més tard per Isidre Molas o Jaume Lorés) com a un projecte nacionalitzador polític i culturalment autònom, bevia d’antecedents molt concrets que es corresponen als entorns en què el mateix Pujol s’havia format. El catalanisme catòlic dels anys 50 (estudiat a fons per Andrew Dowling i per Mariona Lladonosa) n’és probablement el més important. No tenim prou espai per resumir aquí aquest nacionalisme catòlic, però sí que direm que és una visió que incorporava una interpretació molt concreta del passat recent, segons la qual tot Catalunya (i no pas els republicans o bé les classes populars) havia perdut la guerra. Amb dues derivades importants: l’exempció de responsabilitats de qui, també a Catalunya, s’havia arrenglerat amb els franquistes, i la desaparició dels lligams amb l’experiència republicana, en la mesura que es considerava que la generació que l’havia protagonitzada estava inservible, “trinxada”. A partir d’aquí, el protagonisme havia de ser per a les noves generacions, i en cas de Pujol no trigaria a arribar. Ho faria a partir del procés pels Fets de Palau, però sobretot per la campanya d’identificació de la seva persona amb el conjunt del país. El “relat”, com es diria ara, d’aquella campanya (amb pintades “Pujol=Catalunya” per tot arreu) no és pas irrellevant pel desenvolupament futur del pujolisme, perquè començaria a fer calar el seu perfil simbòlic de pare de la nació. Amb aquest bagatge, al llarg dels anys 60 un Pujol ja conegut protagonitzaria tota una sèrie d’iniciatives en el marc de l’anomenada “societat civil”: de la creació de Banca Catalana a Òmnium, a tota una sèrie de centres de recerca, a les inversions en revistes i diaris (que en molts casos derivaren en relacions conflictives). Aquí hi havia certament la voluntat de rivalitzar amb l’altra gran proposta política i cultural antifranquista (com ha explicat molt bé Jordi Amat a El llarg procés), que era la comunista, però també una idea concreta de societat en la qual el paper dels subjectes privats (amb una vocació pública lligada a la idea de “construir la nació”) seria clau. 

Així Pujol arribà a la política en el marc de la Transició: els resultats electorals de CDC el 1977 i el 1979 no foren brillants (un 16,9%), però el seu grup, anomenat significativament Minoria Catalana, va tenir un lloc (el de Miquel Roca) en la ponència constitucional. Tanmateix, la veritable consolidació es donaria entre aquelles dues convocatòries electorals. En part, per iniciativa pròpia a través de l’acord amb els democratacristians d’Unió (que esborrava les referències a la socialdemocràcia sueca), però en part, també com a resultat del context. I és que la ciutadania a Catalunya tant el juny de 1977 com l’abril de 1979 havia donat una majoria fortíssima als partits d’esquerres: comunistes i socialistes sumaven pràcticament el 47% dels sufragis. I el març de 1979 havia aconseguit el control de la majoria de ciutats grans i mitjanes del país. D’aquesta forma, el pujolisme començava a transformar-se cada cop més en una opció clarament atractiva per als sectors conservadors. Per molta sorpresa que hi hagués el 1980, aquest element sumat a una participació menor de l’electorat metropolità en aquelles primeres eleccions al Parlament, al perfil de presidenciable conreat en les dues dècades anteriors, i a l’aposta feta per la patronal en contra de les candidatures d’esquerres, provocà la victòria pujolista.

Que fou insuficient, però que va ser aprofitada amb capacitat i intel·ligència pels objectius que el mateix Pujol s’havia proposat i que sempre s’han centrat a ancorar institucionalment la seva pròpia idea de construcció nacional. Ho féu alternant la iniciativa en tots els camps en què podia operar des de l’executiu (la protodiplomàcia europea o el projecte de mitjans –estudiat a fons per J.A. Guimerà), a la concertació en els camps on el concurs del Parlament era necessari. Aquí, un apunt: el plat fort de la primera legislatura en termes de construcció nacional va ser la Llei de normalització lingüística i l’aspecte més candent, el model lingüístic escolar. És ben sabut que la proposta inicial de Pujol era la doble xarxa, i que finalment es va aprovar el model de xarxa única volgut per les esquerres (sobre la base d’una proposta del PSUC). La decisió de retirar la seva proposta inicial té a veure amb una de les característiques pròpies del pujolisme: el pragmatisme a l’hora de saber amb quins ritmes, amb quines complicitats i amb quins límits es podia institucionalitzar la seva proposta nacional. El preu a pagar per una discrepància sobre un tema tan cabdal com la llengua era massa alt: per al país (que corria el risc de dividir-se en comunitats lingüístiques), però també per al mateix pujolisme, si és que volia consolidar l’hegemonia. La prova d’això és que molta opinió pública de Catalunya i també de fora està convençuda que el model lingüístic escolar és obra de Pujol.

Molt canviaria en l’etapa de les grans majories absolutes, de 1984 a 1995. En la dècada d’or es va poder augmentar el ritme d’institucionalització del model nacional pujolià. En el cas de la concepció territorial, amb una desconfiança clara cap al fenomen metropolità (donat que era bastió de les esquerres, però també per una opció ideològica, de valorització d’una Catalunya més vinculada amb les tradicions); amb unes polítiques d’escola i de sanitat que reflectien (a través de l’opció dels concerts) el paper protagonista atorgat a la “societat civil”; amb un protagonisme destacat en l’escena internacional a través del moviment regionalista europeu,i amb una atenció als aspectes simbòlics útils a projectar una singularitat i una personalitat pròpia, i finalment, projectant-se a Madrid com la representació autoritzada del conjunt del país.

En el seu moment, la pèrdua de la majoria absoluta a Barcelona el 1995 fou subestimada pel pujolisme, entre altres coses, perquè tant el 1993 (quan Felipe González perd la majoria absoluta) com el 1996 (quan Aznar va obtenir la seva primera victòria), els vots de CiU seran decisius per a la conformació de majories a les Corts. Un dels mantres més repetits és que el nacionalisme conservador s’ha corresponsabilitzat de la governabilitat d’Espanya. Si es mira més de prop, la qüestió és més complexa i reflecteix una de les dimensions importants de la cultura política pujolista. El 1993, davant l’aposta de Roca d’entrar en un govern de coalició amb els socialistes, Pujol va aïllar-lo en el partit i, en definitiva, posà fi a la seva carrera política. Tres anys després (malgrat les coincidències en l’agenda econòmica i social amb el PP), el Pacte del Majestic va ser plantejat com a una transacció, els rèdits de la qual estaven pensats per ser jugats en termes electorals. En definitiva, la concepció pujolista de la col·laboració amb la governabilitat de l’Estat (que efectivament es va produir), en cap cas va significar una aposta de corresponsabilització que pressuposés compartir un projecte per al conjunt de l’Estat.

D’aquesta manera, els anys que van de 1995 a 1999 van ser anys de començament d’un ocàs silenciós (temperat artificialment per la il·lusió de poder decantar els governs a Madrid), en la mesura que una de les premisses de la seva solvència era la capacitat de retenir el poder de forma sòlida a Catalunya. Entre l’ensurt de les eleccions de 1999 (quan Pasqual Maragall va guanyar en vots, encara que no en escons) i la majoria absoluta del PP a Madrid, es posaria de manifest que algunes coses estaven canviant dràsticament. I davant d’aquesta situació, el pujolisme va optar per una solució de replegament: pacte amb el PP a Barcelona a canvi del compromís d’evitar canviar l’Estatut (que era allò que estaven proposant des de l’oposició les forces que després donaran vida al tripartit) i tota l’atenció concentrada en la successió. Que se solucionaria de la mà del mateix Pujol promocionant un grup dirigent nou, business friendly, més bregat en el sector privat que en les polítiques de partit, i amb un passat d’esporàdiques agitacions nacionalistes (com en el cas de la campanya Catalonia is not Spain, el 1990), construït a l’entorn del seu fill Oriol i finalment encapçalat per Artur Mas, consagrat conseller en Cap. Era el final del pujolisme? La resposta, un cop més, és de tot menys senzilla.

-------------------------

Paola LoCascio és llicenciada en Ciències Polítiques per la Università La Sapienza de Roma i doctora en Història Contemporània per la Universitat de Barcelona. Actualment és professora del Departament d’Història i Arqueologia de la UB, i membre del Centre d’Estudis Històrics Internacionals de la UB.